Viquipèdia

Alció d'Esmirna

(S'ha redirigit des de: Halcyon smyrnensis)

L'alció d'Esmirna (Halcyon smyrnensis)[1] és un halcioní, àmpliament distribuït a Àsia des de l'est del Sinaí, passant pel subcontinent indi fins a la Xina i Indonèsia. Aquest alcedínid és resident a gran part del seu àmbit de distribució, tot i que algunes poblacions poden fer moviments de curta distància. Sovint es pot trobar molt lluny de l'aigua on s'alimenta d'una àmplia gamma de preses que inclou petits rèptils, amfibis, crancs, petits rosegadors i fins i tot d'altres ocells. Durant l'època de cria, criden fort al matí des de perxes prominents, incloent-hi els cims d'edificis en zones urbanes o sobre cables.

Infotaula d'ésser viuAlció d'Esmirna
Halcyon smyrnensis Modifica el valor a Wikidata

Halcyon smyrnensis smyrnensis Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nombre de cries5,3 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22725846 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCoraciiformes
FamíliaAlcedinidae
GènereHalcyon
EspècieHalcyon smyrnensis Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Tipus taxonòmicHalcyon Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

Taxonomia

modifica

L'alció d'Esmirna és un dels molts ocells que va ser descrit formalment per primera vegada pel naturalista suec Carl von Linné l'any 1758 en la desena edició de la seva Systema Naturae. Va encunyar el nom binomial Alcedo smyrnensis.[2][3] Linné va citar la Història natural dels ocells d'Eleazar Albin publicada el 1738 que incloïa una descripció i una figura del "Blauet de Esmirna".[4] El gènere actual Halcyon va ser introduït pel naturalista i artista anglès William John Swainson el 1821.[5] Halcyon és un nom per a un ocell en la mitologia grega generalment associat amb el blauet L'epítet específic smyrnensis és un adjectiu per a la ciutat d’Esmirna, a Turquia.[6]

Se'n reconeixen cinc subespècies:[7]

  • H. s. smyrnensis (Linnaeus, 1758) - se'l troba des del sud de Turquia al nord-est d'Egipte, i de l'Iraq al nord-oest de l'Índia.
  • H. s. fusca (Boddaert, 1783) – viu a l'Índia occidental i Sri Lanka.
  • H. s. perpulchra (Madarász, 1904) - distribuït des de Bhutan fins a l'est de l'Índia, Indoxina, la península de Malaia i Java occidental.
  • H. s. saturatior (Hume, 1874) – específics de les Illes Andaman.
  • H. s. fokiensis (Laubmann & Götz, 1926) - habitat el sud i l'est de la Xina, Taiwan i Hainan.

L’Alció gorjablanc (H. gularis) de les Filipines se sol considerar ara com una espècie separada.[8][9] La base per a aquesta separació va ser proporcionada per un estudi molecular publicat el 2017 que va trobar que H. s. gularis estava més relacionat amb l’alció de Java (H. cyanoventris) que no pas amb Alció d'Esmirna.[10] Van ser considerats com a espècies diferents per la Llista Vermella de la UICN i BirdLife International el 2014, i el Congrés Ornitològic Internacional va seguir el mateix criteri el 2022.[11] Les varietats H. s. perpulchra i H. s. fokiensis de vegades s'inclouen a H. s. fusca.[12]

Descripció

modifica
 
Als Jardins Botànics de Singapur
 
Al Parc Nacional de Kaziranga, Assam, Índia

Aquest és un alcedínid gran, d'uns 27–28 cm de longitud. L'adult té l'esquena, les ales i la cua de color blau brillant. El cap, les espatlles, els flancs i la part inferior del ventre són de color castany, i la gola i el pit són blancs. El bec i les grans potes són de color vermell brillant. El vol de l'alció d'Esmirna és ràpid i directe, les ales curtes i arrodonides emeten un zumzeig. En vol, són visibles unes grans taques blanques a les ales blaves i negres. Els dos sexes són semblants, però els joves són una versió més apagada de l'adult.[13]

Aquesta espècie forma una superespècie amb l'Alció de Java (Halcyon cyanoventris) i la majoria de les obres principals reconeixen quatre races geogràfiques. Varien clinalment en grandària, els tons de blau al mantell són més verdosos en smyrnensis i fusca i més blaus o violacis en saturatior. H. s. gularis de les Filipines només té el coll i la gola blancs. De vegades es tracta com una espècie diferent, H. gularis. La raça fusca es troba a l'Índia peninsular i Sri Lanka i és una mica més petita, més blava i amb una part inferior de color marró fosc que la raça nominal que es troba al nord-oest de l'Índia. La raça saturatior es troba a les illes Andaman i és més gran amb les parts inferiors de color marró fosc. La raça perpulchra (no sempre reconeguda) es troba al nord-est de l'Índia i és més petita que la fusca amb les parts inferiors més pàl·lides.[14] De vegades s'han observat individus amb albinisme.[15]

Distribució i hàbitat

modifica

L'Alció d'Esmirna és una espècie comuna en una gran varietat d'hàbitats, principalment a camp obert a les planes (però s'ha vist fins als 2286 m a l'Himàlaia[16]) sobre arbres, filferros o altres perxes. El ventall de l'espècie s'està ampliant.

Aquest ocell està molt estès i les poblacions no estan amenaçades. La densitat mitjana sol ser de 4,58 individus per km². S'ha vist també als manglars de Sundarbans.[17]

Comportament i ecologia

modifica

Cria

modifica

L'Alció d'Esmirna comença a reproduir-se a l'inici dels monsons. Els mascles se situen en llocs alts destacats del seu territori i criden a primera hora del matí. La cua es pot moure i en el seu festeig, les ales s'obren amb força durant un o dos segons deixant al descobert els miralls laterals blancs. També aixequen el bec alt i mostren la gola blanca i la part davantera del pit. La femella convidada fa una crida ràpida i prolongada kit-kit-kit... El niu és un túnel d'uns 50 cm de llarg, però s'ha observat un niu amb un túnel de fins a 90 cm [18]) en un banc de terra. La construcció del niu comença amb els dos ocells volant cap a un mur de fang adequat fins que fan una escletxa on poden trobar una perxa per posar-s'hi. Posteriorment, continuen excavant el niu amb els becs. També s'han registrat nius en forma de túnel en un paller.[19] Típicament, fan una posta única de 4-7 ous blancs rodons. Els ous triguen entre 20 i 22 dies a fer eclosió, mentre que els pollets s'envolen 19 dies després.[20][21][22]

Alimentació i dieta

modifica

Es posen de manera visible sobre filferros o altres perxes exposades dins del seu territori, i aquesta és una visió freqüent al sud d'Àsia. Aquesta espècie caça principalment crustacis grans,[23] insectes, cucs de terra,[24] rosegadors, serps, peixos i granotes.[25][26] S'ha informat de la depredació d'ocells petits com el Zosterop oriental, el pollet d'una fredeluga de màscara roja, els pardals i les munias.[20][27][28] Les cries s'alimenten principalment d'invertebrats.[29] En captivitat, s'ha observat que poques vegades beu aigua tot i que es banya regularment.[30]

Moviments

modifica

De vegades s'han vist ocells atrets per les llums a la nit, especialment durant la temporada dels monsons, cosa que suggereix que són en part migratòries.[20]

Mortalitat

modifica

Amb un bec potent i un vol ràpid, aquests alciònids tenen pocs depredadors quan gaudeixen de bona salut i són rars els casos de depredació per milà negre[31] o corb de la jungla, probablement sobre ocells malalts o ferits.[32] Un individu trobat mort amb el bec incrustat a la fusta d'un arbre s'ha suggerit que podria ser a causa d'un accident durant la ràpida recerca d'una presa, possiblement un zosterop oriental.[28] S'han observat alguns paràsits.[33]

A la dècada de 1800 aquests ocells eren caçats per les seves plomes brillants que s'utilitzaven per adornar els barrets.[34] És l'ocell estatal de l'estat de Bengala Occidental.[35]

Referències

modifica
  1. ↑ «Termcat, Diccionari dels ocells del món: Alció d'Esmirna». [Consulta: 7 juny 2023].
  2. ↑ Linnaeus, Carl. Systema Naturæ per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis, Volume 1 (en llatí). 10th. Holmiae (Stockholm): Laurentii Salvii, 1758, p. 116. 
  3. ↑ Peters. Check-list of Birds of the World. 5. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1945, p. 196. 
  4. ↑ Albin, Eleazar. A natural history of birds : illustrated with a hundred and one copper plates, curiously engraven from the life. 3. Londres: Printed for the author and sold by William Innys, 1738, p. 26, Plate 27. 
  5. ↑ Swainson, William John. Zoological illustrations. 1. Londres: Baldwin, Cradock, and Joy; and W. Wood, 1821. 
  6. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 185, 358. ISBN 978-1-4081-2501-4. 
  7. ↑ «Rollers, ground rollers & kingfishers». World Bird List Version 7.2. International Ornithologists' Union. [Consulta: 28 maig 2017].
  8. ↑ del Hoyo, J. «White-throated Kingfisher (Halcyon gularis)». Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions. [Consulta: 25 maig 2017].
  9. ↑ Collar, Nigel J. Forktail, 27, 2011, pàg. 29–38.
  10. ↑ Andersen, M.J.; McCullough, J.M.; Mauck III, W.M.; Smith, B.T.; Moyle, R.G. Journal of Biogeography, 45, 2, 2017, pàg. 1–13. DOI: 10.1111/jbi.13139 [Consulta: free].
  11. ↑ «IOC World Bird List 12.1» (en anglès americà). IOC World Bird List Datasets. DOI: 10.14344/ioc.ml.12.1. [Consulta: 29 gener 2022].
  12. ↑ Woodall, P.F. «White-breasted Kingfisher (Halcyon smyrnensis)». Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions. [Consulta: 25 maig 2017].
  13. ↑ Fry, C. H.. Kingfishers, Bee-eaters, and Rollers. Londres: Christopher Helm, 1992, p. 143–145. ISBN 978-0-7136-8028-7. 
  14. ↑ Rasmussen, Pamela C. Birds of South Asia. The Ripley Guide. 2: Attributes and Status. 2a edició. Washington D.C. and Barcelona: Smithsonian National Museum of Natural History and Lynx Edicions, 2012, p. 264–265. ISBN 978-84-96553-87-3. 
  15. ↑ Gunawardana, J. Ceylon Bird Club Notes, June, 1993, pàg. 56–57.
  16. ↑ Khacher, Lavkumar J Journal of the Bombay Natural History Society, 67, 2, 1970, pàg. 333.
  17. ↑ Reza, A.H.M.A.; Feeroz, M.M.; Islam, M.A.; Kabir, M.M. «Còpia arxivada». Bangladesh Journal of Life Sciences, 15, 1, 2003, pàg. 55–60. Arxivat de l'original el 2024-03-28 [Consulta: 7 juny 2023].
  18. ↑ Law, SC Journal of the Bombay Natural History Society, 30, 2, 1925, pàg. 477–478.
  19. ↑ Balasubramanian, P Journal of the Bombay Natural History Society, 89, 1, 1992, pàg. 124.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Ali, S.. Handbook of the birds of India and Pakistan. 4. Second. Oxford: Oxford University Press, 1983, p. 90–93. 
  21. ↑ Palkar SB; Lovalekar RJ; Joshi VV Indian Birds, 4, 3, 2009, pàg. 104–105.
  22. ↑ Hume, AO. The nests and eggs of Indian birds. 3. 2a edició. R H Porter, London, 1890, p. 15–19. 
  23. ↑ Tehsin, Raza Journal of the Bombay Natural History Society, 92, 1, 1995, pàg. 121.
  24. ↑ Yahya, HSA; Yasmin, Shahla Journal of the Bombay Natural History Society, 88, 3, 1991, pàg. 454.
  25. ↑ Roberts, T J; Priddy, C Journal of the Bombay Natural History Society, 62, 1, 1965, pàg. 152–153.
  26. ↑ Tehsin, Raza Journal of the Bombay Natural History Society, 86, 3, 1989, pàg. 449.
  27. ↑ Sen, SN Journal of the Bombay Natural History Society, 44, 3, 1944, pàg. 475.
  28. ↑ 28,0 28,1 Purandare, Kiran Vasant Indian Birds, 4, 1, 2008, pàg. 23.
  29. ↑ Burton NHK Forktail, 14, 1998, pàg. 79–80 [Consulta: 2 octubre 2008].
  30. ↑ Harper, EW Journal of the Bombay Natural History Society, 13, 2, 1900–1901, pàg. 364–365.
  31. ↑ Narayanan, E Journal of the Bombay Natural History Society, 86, 3, 1989, pàg. 445.
  32. ↑ Balasubramanian, P. Journal of the Bombay Natural History Society, 87, 1, 1990, pàg. 145.
  33. ↑ Nandi, A.P.; De, N.C.; Majumdar, G. Helminthologia, 22, 3, 1985, pàg. 161–170.
  34. ↑ Lockwood, E.. Natural history, sport and travel. W.H. Allen and Co., 1878, p. 185–186. 
  35. ↑ «Government of India webpage for National and State symbols». Arxivat de l'original el 2013-11-12.

Bibliografia addicional

modifica

 

  • «Halcyon smyrnensis White-breasted Kingfisher». A: Handbook of the birds of Europe the Middle East and North Africa. The Birds of the Western Palearctic. Volume IV: Terns to Woodpeckers. Oxford University Press, 1985, p. 701–705. ISBN 0-19-857507-6. 
  • Mohanty, Banalata «Extracellular Accumulations in the Avian Pituitary Gland: Histochemical Analysis in Two Species of Indian Wild Birds.». Cells Tissues Organs, 183, 2, 2006, pàg. 99–106. DOI: 10.1159/000095514. PMID: 17053326.
  • Oommen, M; Andrews, MI «Awakening, roosting and vocalization behaviour of the Whitebreasted Kingfisher Halcyon smyrnensis fusca (Boddaert).». Pavo, 34, 1&2, 1996, pàg. 43–46.
  • Oommen, M; Andrews, MI. «Breeding biology of the Whitebreasted Kingfisher, Halcyon smyrnensis». A: Verghese, A. Bird Conservation: Strategies for the Nineties and Beyond. Ornithological Society of India, Bangalore, 1993, p. 177–180. 
  • Oommen, M; Andrews, MI (1998) Food and feeding habits of the Whitebreasted Kingfisher Halcyon smyrnensis. Chap. 19. In: Birds in Agricultural Ecosystem. (Eds: Dhindsa, MS; Rao, P Syamsunder; Parasharya, BM) Society for Applied Ornithology, Hyderabad, 132–136.
  • Ticehurst, CB «Remarks on races of Halcyon smyrnensis and descriptions of two new subspecies – Zosterops palpebrosa occidentis and Z.P. nilgiriensis». Bull. Brit. Orn. Club, 47, 312, 1927, pàg. 87–90.

Enllaços externs

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alció_d%27Esmirna&oldid=34280741»