Viquipèdia

Gules

color vermell en heràldica

El gules és el color vermell en heràldica.[1] Per tradició, no es pot juxtaposar amb l'atzur ni el sinople. La tonalitat que la Societat Catalana d'Heràldica recomana, segons la codificació Pantone, és Super Warm Red U. El 1638, Silvestre da Pietrasanta va estipular que el color de gules havia de representar-se amb línies verticals quan no fos possible fer ús de colors.

Representacions del gules

D'entre els esmalts heràldics, pertany al grup dels colors, juntament amb l'atzur (blau), el sable (negre), el sinople (verd) i el porpra.

Sinònims

modifica

Aquest esmalt també ha estat anomenat gola, gols, güella, rosicler, color sang, i sanguino o sanguini (per influència de l'esmalt anglès Sanguine, de color vermell fosc).[1]

Etimologia

modifica

El terme «gules» prové del francès antic Goules, coll de pell [vermella], plural de gole, guele, del llatí gola, 'gola'.[2] El filòleg Joan Corominas atribueix el nom d'aquest esmalt heràldic al costum d'adornar els colls dels mantells amb trossos de pell de la gola de les martes, tenyits de vermell.[3] Certament algunes cançons de gesta medievals descriuen aquest tipus de peces: en la cançó de Raoul de Cambrai (s.X), per exemple, es parla de «gules de marta»,[Nota 1] i a la d'Aye d'Avignon, de gules d'ermini; [4][Nota 2] mentre que un text en llatí, al descriure una peça d'ermini, diu circa collem et circa manus rubris gulis præparatam ("preparada al voltant de coll i dels canells amb tires vermelles de pell").[5]

Històricament es van proposar altres etimologies. Una d'elles suggeria que «gules» podia provenir del francès gueules, 'gola', a causa del color vermell de l'interior de la boca de les feres quan devoren a la seva presa; una altra proposava que s'originava en termes similars de diverses llengües d'Orient Mitjà i d'Àsia (com ara l'àrab, el persa, turc o hebreu), com gul, ghiul o gulude, que designarien directament o indirectament al color vermell.[6][7]

Història

modifica
 
En aquest gravat, les línies verticals sobre el fons de l'escut indiquen que el camper de la mateixa és de gules. (Armes del marquès de Bréhan, 1883).

L'adopció del terme «gules» en heràldica està lligada al desenvolupament històric d'aquesta disciplina. El llenguatge del blasó, que permet descriure armeries adequadament (blasonades), va començar a desenvolupar-se al s. XII. D'aquesta etapa formativa de l'heràldica es conserven, a romanços francesos, descripcions d'escuts on el gules és anomenat simplement vermeil o rouge ('vermell').[8]

Cap a mitjans del s.XIII, però, els armorials comencen a tipificar el llenguatge heràldic, i en ells el color vermell és anomenat «gules» amb certa consistència, tot i que el llenguatge del blasó s'estandarditzaria més tard al s.XVI.[8]

Als inicis de l'heràldica, entre els segles xii i xiii, el gules era l'esmalt més emprat: l'historiador especialitzat en els colors Michel Pastoureau va trobar que apareixia en el 60 % de les armeries europees. [9]

En català també es van utilitzar històricament, en lloc de «gules», altres adjectivacions del color, com ara roig i vermell .[10]

Representació

modifica

 

El gules no es troba definit amb exactitud. En conseqüència, la tonalitat i el matís de vermell a emprar per a representar-queden a criteri de l'artista heràldic. Es recomana, però, que el vermell sigui intens i fidel a la seva naturalesa; no ha de girar massa cap al taronja, el violat, el marró ni el rosa.[11]

Quan no es disposa de colors, el gules pot representar-se mitjançant un ratllat molt fi de línies verticals paral·leles, segons el mètode atribuït al jesuïta Silvestre Pietra Santa. [12] Aquest és el mètode de representació que es veu comunament en gravats a una tinta.

Exemples d'ús

modifica

Segueixen quatre exemples antics i notables de l'ús del gules.

Figures d'animals

modifica

Els animals que es blasonen com «trossejats» es representen de gules. En el cas dels quadrúpedes, vol dir que l'animal està escorxat, i en el cas de les aus, que està plomat. [13]

Noms, atribucions i significats en desús

modifica

Cap a l'inici del Renaixement [14] es va desenvolupar un sistema de correspondències simbòliques per als colors heràldics que avui es troba en desús. És de notar que cap a l'any 1828 aquest sistema era considerat absurd pel heraldista anglès William Berry,[7] [Nota 3] tot i que l'espanyol Francisco Piferrer, a l'any 1858, el comenta com si encara fos vàlid.[12]

Si bé Jean Courtois, Herald Sicilià del Regne d'Aragó, esmenta en el seu tractat Le blason des couleurs (1414) que qualsevol d'aquestes associacions de l'argent heràldic pot usar-se per blasonar,[15] en la pràctica és possible que només s'hagin fet servir el sistema planetari i el sistema de pedres precioses. Per a Alberto i Arturo García Caraffa (1919), el blasonat amb gemmes corresponia als títols i el de planetes als sobirans. [16]

Arthur Fox-Davies cita un exemple de blasonat amb pedres precioses que data de 1458.[17][Nota 4]

A sota es donen algunes de les antigues correspondències simbòliques del gules, així com alguns dels noms que se li van atribuir.

Noms «grecs» [Nota 5] que se li van atribuir.
Altres noms bèl·lic, vermelló, color de sang, Escarlata [12] [Nota 6]
Metall el ferro,[18] el coure,[15] el llautó [7] [19]
Planeta Mart [7] [15] [18] [19]
Pedra preciosa el robí,[7] [15] [18] [19] el granat floreta, el coral [7] [18]
Signe del Zodíac Àries,[7] [18] [19] Escorpí,[18] [19] Càncer [7]
Element el foc[7] [15] [18] [19]
Estació de l'any l'estiu,[7] [15] la tardor [18]
Mes març,[7] [18] [19] octubre,[18] [19] juny, juliol [7]
Dia de la setmana el dimarts,[7] [18] [19] el Dimecres [15]
Números 3 i 10 [7] [18]
Arbre el cedre [19]
Flor el clavell,[7] [18] [19] la rosa vermella[7] [18]
Au el pelicà [19]
Edat de l'home l'edat viril [7] [15] [18] [19]
Complexió humana colèrica,[7] [15] [18] sanguínia [15] [19]
Virtuts teologals i cardinals la caritat,[7] [15] [18] [19] la justícia[19]
Virtuts i qualitats mundanes la noblesa,[15] [18] [19] la magnanimitat,[7] [18] l'audàcia,[15] [18] la valentia,[18] l'amor,[15] l'alegria, la victòria, l'ardit, l'honor, el furor, el venciment amb sang[12]
Obligacions del portador defensar els agreujats per falta de justícia[19]

Notes

modifica
  1. ↑ Goules di martre ne vous tor més porter.
  2. ↑ Du sanc qui ist des dens lit covri li menton / Et moillierent els gueules de l'Ermin pelliçon .
  3. ↑ «Alguns heralds imaginatius de temps passats, per a major distinció i honor del portador de les armes, han cridat en la seva ajuda no només als cossos celestes, sinó a les més precioses pedres de l'orbe per descriure els colors de les armes dels prínceps sobirans i nobles de la terra; i han portat la seva imaginació encara més lluny, atribuint a cada planeta, signe celestial [zodiacal], pedra preciosa, metall i color les virtuts que representen, així com als mesos, dies, flors, elements, estacions de l'any, complexions i números que per aquests s'entenien. Sense subscriure a aquests capricis i fantasies, ni amb el desig de perpetuar aquestes bogeries, sinó simplement amb l'objecte de mostrar l'entusiasme extravagant amb què l'heràldica ha estat practicada algunes vegades, l'autor ha annexat un paradigma d'aquests absurds ... »
  4. ↑ Blasonat de les armes atorgades a Mödling bei Wien a 1458: Mit Namen ain Schilt gleich getailt in fasse, des ober und Maister tail von Rubin auch mit ainer fasse von Berlein, der under thail von grunt des Schilts von Schmaragaden, darinneain Pantel von Silber en Rampannt. «És a dir, un escut tallat en parts iguals: la part superior i major de robí, també amb una faixa de perla; la part inferior del camp de l'escut de maragda, i en ell una pantera de plata, rampant. »
  5. ↑ Els tractadistes heràldics de segles passats sostenien que els blasons s'havien originat a l'antic Egipte, a l'antiguitat clàssica o fins i tot en successos relatats a l'antic Testament (veure García Caraffa, op. cit., pàg. 6). Per Piferrer, els noms citats correspondrien a les èpoques anterior i posterior a la destrucció de Troia.
  6. ↑ Berry (op. cit.) afirma que Colombière llista aquests noms.

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 Gallego, Rosa. Diccionario Akal del color. Akal, 2001, p. 450. ISBN 978-84-460-1083-8 [Consulta: 28 març 2013]. 
  2. ↑ «gules», Online Etymology Diccionary , Douglas Harper, 2001 -2012, consultat el 8 de gener de 2013.
  3. ↑ « gules», Breu diccionari etimològic de la llengua castellana , Joan Corominas, 2011, consultat el 8 de gener de 2013.
  4. ↑ Émile Bouillon. Étude sur les couleurs en vieux français (en francès), 1899, p. 127-128 [Consulta: 1r abril 2013]. 
  5. ↑ Viviani, Mirko. «Manuale ragionato di haraldica» (en italià), 30-07-2005. [Consulta: 1r abril 2013].
  6. ↑ Enciclopèdia heràldica i genealògica hispano-americana, Volum Primer. Impremta de Antonio Marzo, 1919 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 7,18 7,19 Encyclopædia Heràldica, Vol. 1 (en anglès). Sherwood, Gilbert and Piper, c. 1828 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Gage, John. Color and Culture: Practice and Meaning from Antiquity to Abstraction (en anglès). Berkeley; Los Angeles: University of California Press, 1999, p. 81–82. ISBN 0-520-22225-3 [Consulta: 11 gener 2013]. [Enllaç no actiu]
  9. ↑ Black: The History of a Color (en anglès). Princeton University Press, 2008, p. 72. ISBN 978-0-691-13930-2. 
  10. ↑ L'art du blason justifié (en francès). Impremta de Benoit Coral, 1661, p. 51-58 [Consulta: 11 gener 2013]. 
  11. ↑ The Art of Heraldry (en anglès). Tiger Books International, 1991, p. 18,21. ISBN 1-85501-154-9 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Tractat d'heràldica i blasó. Impremta de Ramón Campuzano, 1858 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  13. ↑ Diccionari heràldic. Termes, peces i figures usades en la ciència del blasó. Hidalguía, 2002, p. 86. ISBN 84-89851-40-9 [Consulta: 31 gener 2013]. [Enllaç no actiu]
  14. ↑ Levin, Craig. «[https: //web.archive.org/web/20120314015244/http: //pages.ripco.net/~clevin/gemarms.html Precious Peers and Planetary Princes]» (en anglès). Arxivat de l'[http: //pages.ripco.net/~clevin/gemarms.html original] el 14 de març 2012. [Consulta: 31 desembre 2012].
  15. ↑ 15,00 15,01 15,02 15,03 15,04 15,05 15,06 15,07 15,08 15,09 15,10 15,11 15,12 15,13 Jean Courtois (Sicille), Herald d'Alfons V, Rei d'Aragó. Hippolyte Cocheris. Le blason des couleurs en armes, livrées et devises (en francès). Auguste Aubry, 1809 [reedició anotada d'un tractat de 1414] [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  16. ↑ Enciclopèdia heràldica i genealògica hispano-americana, Tom Primer. Impremta de Antonio març, 1919, p. 32 [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  17. ↑ [http: //openlibrary.org/books/OL7101030M/A_complete_guide_to_heraldry A Complete Guide to Heraldry] (en anglès). TC & E.C. Jack, 1909, p. 77 [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  18. ↑ 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 18,10 18,11 18,12 18,13 18,14 18,15 18,16 18,17 18,18 18,19 18,20 Le blason des Armoiries (en francès). Impremta de Claude Rauot, 1579 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  19. ↑ 19,00 19,01 19,02 19,03 19,04 19,05 19,06 19,07 19,08 19,09 19,10 19,11 19,12 19,13 19,14 19,15 19,16 19,17 Nobiliari genealògic dels reis i títols d'Espanya. Llibre I. Impremta de Luis Sánchez, 1622, p. 5 [Consulta: 27 març 2013]. 

Vegeu també

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gules
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gules&oldid=34186096»