Embrujo

Manolo Caracol descobreix en Lola Flores no només a la gran artista de la qual tots queden enamorats sinó a una obsessió, un amor que transcendeix els límits de la raó i que li farà caure en desgràcia. Després de l'èxit de la seva societat, Lola és contractada per exportar l'art flamenc a les principals ciutats del món. L'èxit de Lola trobarà el seu paral·lelisme en el fracàs i la rendició a la beguda de Manolo. Però el sentiment que ha deixat Manolo a Lola és massa gran i li farà tornar a Espanya per retrobar-se amb la seva obsessió

Lola Flores va rodar amb la seva parella el cantaor de flamenc Manolo Caracol. La seva veu va ser doblada, i no la de Caracol que cantà profundament la sambra ¡Qué grande es la pena mia!.

Juntament amb aquesta parella també destacava un altre, la formada per Fernando Fernán Gómez i María Dolores Pradera que, igual que Lola i Caracol, se separarien amb el temps.^[1]

El 25 de setembre de 1946 començà als estudis Orphea Films de Barcelona el rodatge d'Embrujo que es produirà al llarg de noranta-quatre dies. Una vegada finalitzat i presentat a la censura (Junta Superior de orientación Cinematográfica), va ser qualificat apta per majors de setze anys, degut a l'ambient de “tavernes i borratxeres” així com “escenes poc il·luminades carregades de fum i alcohol”.

S'estrenà a Badajoz el 25 de maig de 1947 amb dures crítiques que es repeteixen a Zamora, Huelva, Valencia i Cadis, fins a l'1 de setembre de 1947 quan s'estrenà a Barcelona al Cine Fantasio. La crítica de Barcelona fou més favorable que la de les anteriors ciutats però no evità el retard de l'estrena a Madrid quasi un any després.^[2]

repartiment:^[3]