Dolores Gaos González-Pola

Comença la seua trajectòria teatral a Llatinoamèrica, on la seua família s'exilià a causa de la Guerra Civil espanyola. Torna a Espanya el 1945 i desenvolupa una carrera artística brillant en teatre, cinema i televisió. És considerada com una de les millors actrius espanyoles del segle xx.^[2]

Va realitzar treballs que tenien molt a veure amb la duresa del seu físic i la seua veu enrogallada peculiar, que la feien idònia per a representar una sèrie de personatges més aviat desagradables, com els d'alcavota, bruixa, criada, vilatana pobra o representants diverses de l'Espanya profunda. Aviat va esdevenir una de les actrius secundàries habituals, malgrat la seua actitud compromesa i d'esquerres, tant civilment com professional.^[2]

Quant a la faceta teatral, quan va tornar a l'estat espanyol continua amb la carrera al teatre i s'incorpora a les companyies de Mercedes Prendes, Mary Carrillo i Guillermo Marín, i forma també una companyia pròpia. En destaquen els papers a Espectros, La casa de Bernarda Alba i Woyzech.^[2]

En el cinema, l'any 1949 debuta per primera vegada en la pel·lícula El sótano, del director Jaime de Mayora. El seu primer paper important al cinema li l'ofereixen Bardem i Berlanga en Esa pareja feliz, el 1951. La seua filmografia és abundant, des d'Un marido de ida y vuelta, de Luis Lucía el 1957, fins a Gran Sol, de Ferran Llagostera, el 1988.^[2]

En la dècada dels seixanta, esdevé una actriu prestigiosa de repartiment i treballa amb directors com Luis Buñuel, en Viridiana (1961) i Tristana, el 1970; amb José María Forqué, a Atraco a las tres, de 1962; amb Luis García Berlanga en El verdugo, 1963; La busca, Angelino Fons, 1966; o a Mi querida señorita, de Jaime de Armiñán, el 1971; també amb Juan Antonio Bardem… Va realitzar un paper destacat amb Ovidi Montllor a la pel·lícula Furtivos, del director José Luis Borau, el 1975, en la qual encarna Martina, una vella dominant amb una duresa esgarrifosa; entre les escenes, figura la que de manera real mata un gos a cops de pal, paper que li va meréixer el premi a la millor actriu protagonista.^[2]

També a televisió va protagonitzar papers importants, des de 1957, l'any següent que TVE començara a emetre. Va interpretar papers en la sèrie Los Tele-Rodríguez, Historias para no dormir, Estudi 1, Teatro de siempre, Novelas, El Irreal Madrid, Tres eran tres o, en l'any 1987, Lorca, muerte de un poeta.^[2]

El 1975 la van operar de nòduls a les cordes vocals, però això no va impedir que realitzara amb micròfon sense fil el paper de sor Patrocinio en l'obra teatral De San Pascual a San Gil, de Domingo Miras, el 1976.^[2]

Ara bé, les dificultats de la seua veu, el seu distanciament del PCE i el seu compromís polític amb posicions més a l'esquerra, participant en les primeres eleccions democràtiques com a candidata de la Candidatura de Unidad Popular,^[3] tot plegat fa que la seua situació laboral s'agreuge i veu reduïda l'activitat als anys vuitanta.^[2]

Entre els premis que rebé, figuren el Premi del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, el 1972, a la millor actriu protagonista per Furtivos, i el Fotograma de Plata, el mateix any, com a millor intèrpret de cinema espanyol per la mateixa pel·lícula. El 1980 rep al Festival de cinema de Panamà el premi a la millor actriu per Dios bendiga cada rincón de esta casa, dirigida per Chumy Chúmez, el 1977.^[2]

Va morir a Madrid el 4 de juliol de 1993, quasi oblidada.^[2]

• Borau, José Luis (1998). Diccionario del cine español. Academia de las Artes y las Ciencias cinematográficas de España. Madrid: Alianza Editorial.