Castell de Montbran

El filòleg Joan Coromines explica^[2] el topònim Montbran, que ha estat escrit sovint Montbram, tant en documents antics com contemporanis, com a derivada de l'adjunció de l'arrel llatina mont (muntanya) a la germànica de brand, procedent d'un nom propi. Etimològicament, la forma ha de ser acabada en -n, atès que procedeix de l'arrel germànica -brand, de base antroponímica, però la proximitat amb el mot comú català bram ha fet que sovint s'hagi fet servir la forma acabada en -m.

Aquest castell és documentat des del 1143, amb la forma Montebrano, mentre que el 1345 encara era en ús (Fortalicium castri de Montbran). A darreries del segle xiii pertanyia, com tota la Vall de Montbran, a Dalmau I de Castellnou. Sens dubte, es tractava d'un castell destinat a la vigilància del camí que resseguia aquesta vall i remuntava cap a la Serra de l'Albera. El 1364 adquiria aquest castell Pere Blan, burgès perpinyanenc.

No en queden gaires restes: fragments de murs fets amb pedres tot just desbastades, de fins a un metre d'alçada, així com restes d'una cisterna. En els vessants de la muntanya, dessota del castell, hi ha nombroses restes de construcció.

• Becat, Joan; Ponsich, Pere; Gual, Raimon. «Sureda». A: El Rosselló i la Fenolleda. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 14). ISBN 84-85194-59-4. 
• Coromines, Joan. «Bran». A: Onomasticon Cataloniae: Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i la Caixa, 1995 (Onomasticon Cataloniae, III Bi - C). ISBN 84-7256-902-0. 
• Ponsich, Pere. «Sureda: Castell de Montbram». A: El Rosselló. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XIV). ISBN 84-7739-601-9.