Corpo Truppe Volontarie

Poc després de l'inici de la guerra, Benito Mussolini va decidir prestar als nacionals espanyols la seva ajuda. Al principi del conflicte, les forces nacionals millor preparades se situaven al Protectorat espanyol al Marroc i a les illes Canàries. La resta dels revoltats es trobaven en un primer moment a Pamplona, Saragossa, Oviedo, Salamanca, Àvila, Segòvia i Cadis. El nombre i espai territorial dels districtes militars controlats pels nacionals era molt limitat, comptant a més que l'Armada i la Força Aèria (FARE) havien romàs lleials al Govern republicà. En aquesta situació, el suport italià va ser decisiu, en enviar en aquests moments avions de transport que van ajudar a traslladar el gruix de l'exèrcit revoltat des del Marroc a la península.

Al mateix temps, als ports portuguesos arribaven els subministraments italians, que eren transportats més tard per terra a Espanya. La Marina italiana també va intervenir puntualment el primer mes tractant de tallar els subministraments republicans pel Mediterrani.

Les primeres operacions estrictament de combat on van participar italians fou a Mallorca l'octubre de 1936, i immediatament als primers bombardejos aeris sobre Madrid. El cap era el Comandant en Cap de les forces, Mario Roatta, a qui al desembre van arribar uns 3.000 soldats a Cadis i al febrer de 1937, amb 44.000 soldats en sòl espanyol, la força va rebre la denominació oficial de Corpo Truppe Volontarie, organitzat en quatre divisions purament italianes i dues de mixtes italoespanyoles:

• Divisió Littorio.
• Divisió Dio lo Vuole.
• Divisió Fiamme Nere.
• Divisió Penne Nere.

L'única totalment motoritzada era la Littorio. Totes posseïen tancs, vehicles blindats i artilleria (incloent-hi l'antiaèria). Després de la presa de Màlaga per les tropes italianes, Mussolini va sentir la necessitat de realitzar una gran operació militar que demostrés la capacitat del seu exèrcit en el combat, i va convèncer el bàndol nacional per cooperar en una operació de gran abast en l'ofensiva general sobre Madrid. Aquesta operació es coneixeria posteriorment com la batalla de Guadalajara i fou un desastre per al Corpo Truppe Volontarie, que a partir d'aquell moment ja no participaria més en la direcció d'accions d'aquesta envergadura, excepte aquelles de suport al bàndol nacional. En finalitzar la guerra, les tropes es van retirar gairebé de manera immediata.

Les baixes totals que van patir els italians van ser de 13.618 homes: 2.989 morts i 10.629 ferits. Tot i que va haver-hi baixes a la majoria de batalles, el gruix es concentra als enfrontaments de Guadalajara, Santander, Aragó, Llevant i Catalunya.

Concretament, al front d'Aragó hi van morir 731 homes, un 25% dels morts totals, i hi va haver 2.421 ferits, un 23% dels ferits totals. Durant l'ofensiva de Catalunya, els morts van ser 565, un 19% de tots els morts, i 2.141 ferits, un 20% de tots els ferits.^[2]

• Hurtado, Víctor; Segura, Antoni; Villarroya, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya (llibre). 2a edició. Barcelona: Edicions DAU i Ajuntament de Barcelona, abril del 2012, p. 505. ISBN 978-84-9850-382-1. 
• (castellà) Consecuencias de la Intervención Italiana (PDF), per Brian R. Sullivan, Institute for National Strategic Studies. National Defense University. Washington. Conferència pronunciada al seminari La Guerra Civil Española en su contexto europeo a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander l'estiu de 1992. L'article fou publicat el 1994.

• Aviació legionària
• L 3/35

• Corpo di Truppe Volontarie a Enciclopèdia.cat