Bíblia Valenciana

Aquesta Bíblia s'atribueix, seguint el colofó, a Bonifaci Ferrer, però segons alguns estudiosos en realitat va ser una traducció feta per Berenguer Vives.^[4] Per aquella època hi havia diferents traduccions manuals al català de la Bíblia. Els impressors valencians decidiren imprimir-ne una que tenia un convers anomenat Llagostera, però aquest era un text ple d'arcaismes que possiblement fora el que havia realitzat Bonifaci Ferrer, germà de Vicent Ferrer, de manera que optaren per una altra del noble Berenguer Vives, que fou corregida per Daniel Vives. La nova versió va estar enllestida el 1477 i començà a imprimir-se el febrer de 1477 i acabà el març del 1478. El català es va convertir així en la quarta llengua del món en tenir una Bíblia impresa. La Santa Inquisició, però, començà a sospitar que hi havia en el text moltes heretgies, i el 1482 va començar una investigació. Després d'un llarg procés es considerà responsable d'aquesta Bíblia a Daniel Vives i aquest acabà empresonat i s'ordenà cremar tots els exemplars.^[5]

El procés de persecució fou tan gran que s'arribà a dubtar de l'existència d'aquesta Bíblia durant segles. En el segle xix, però, es va descobrir un Saltiri incunable imprès a Barcelona que els editors havien extret de la Bíblia Valenciana.^[6] Es tenia notícies també de l'incunable desaparegut perquè Joan Baptista Civera el mencionava en la seua crònica Annales de la presente casa de Porta-Coeli del 1646. Segons Civera, amb gran sorpresa seua, quan estava escrivint la història de la cartoixa de Porta Coeli, on havia viscut Bonifaci Ferrer, un clergue de València li havia fet arribar quatre fulls d'un exemplar de la Bíblia assegurant-li que l'autor de la traducció era Ferrer. Aquest passatge de la crònica de Civera va esdevenir cèlebre i l'escriptor de Xàtiva Jaume Villanueva, en el seu Viaje literario a las iglesias de España (Madrid, 1806), encara el citava a partir del llibre imprès. Mentrestant, el mateix original de la crònica de Civera, amb el pas del temps, també s'havia extraviat.^[7] Molts estudiosos valencians lamentaven aquesta pèrdua, fins que el manuscrit va ser trobat en l'alqueria de Bellver, Benicalap, a finals del XIX. Aquest exemplar de la crònica de Civera va ser presentat en una exposició de Lo Rat Penat el 1908. Va ser aleshores que, per a sorpresa de tots, s'adonaren que Civera havia intercalat entre les pàgines 362 i 363 un dels fulls de la Bíblia Valenciana. Els erudits valencians intentaren comprar el llibre, però el llaurador va rebre una oferta de 2.500 pessetes (de l'època) de l'antiquari barcelonès Salvador Babra, oferta que va acceptar. A Berlín s'hi interessaren i oferiren 12.500 marcs, però finalment va anar a parar a l'Hispanic Society de Nova York, on és encara. En tot cas, arran de l'estudi que va fer l'erudit Konrad Haebler el 1909, va quedar clar que es tractava de l'únic i darrer full conservat que es coneix de la Bíblia Valenciana.^[8]

• Ventura, Jordi. La Bíblia Valenciana. Barcelona: Curial, 1993. 
• Documental La Bíblia Valenciana, Enrique Pallás (1996).

• «Orfes de la Bíblia», article de Lluís Bonada publicat a El Temps el 28 de març de 1994 sobre el llibre de Jordi Ventura.