Antoni de Lorena

Va ser criat a la cort de Lluís XII de França amb el seu germà Claudi i va fer amistat amb el seu cosí el duc d'Angulema, futur rei Francesc I de França.

Tenia dinou anys a la mort del seu pare, i la seva mare Felipa de Gueldre va reivindicar la regència, però els Estats lorenesos van declarar que Antoni estava en edat competent i qualificada per estar exempt de tutela.

El 1509, va confiar el ducat a la seva mare i al bisbe de Toul Hug dels Hazards, i va marxar a acompanyar a Lluís XII a les guerres d'Itàlia. Va participar en la batalla d'Agnadello el 14 de maig DE 1509. A partir d'aquesta campanya, el seu metge personal fou Symphorien Champier, que fou fet cavaller a Marignan.^[1]

Després de la mort de Lluís XII, va assistir a la consagració de Françcesc I, i després el va acompanyar a Itàlia i va combatre a la batalla de Marignano, els dies 14 i 15 de setembre de 1515. Però davant de problemes interns a Lorena, no va participar en les expedicions següents i no va participar en la batalla de Pavia (1525) on va morir el seu germà Francesc, comte de Lambesc.

En efecte, la Reforma, iniciada per Luter començava a penetrar a Metz i a Lorena. El 26 de desembre de 1523, Antoni va publicar un edicte prohibint les predicacions luteranes, així com l'embargament dels escrits protestants. La situació es va agreujar l'any següent, ja que una insurrecció dels pagesos, dita guerra dels camperols, es va desenvolupar a Alsàcia. Els insurgents van prendre Saverne i van intentar prendre Saint-Dié i els pagesos del país de Bitche es van aixecar al seu torn el maig 1525. Antoni va haver d'organitzar una expedició que va reprendre Saverne el 17 de maig, després va pegar i va massacrar un exèrcit de pagesos el 20 de maig prop de Sélestat. Llavors va haver de promulgar altres edictes contra els Protestants.

Per herències i compres, va ampliar el ducat. A partir de 1525, Antoni va preferir continuar sent neutral en les guerres que oposaven Francesc I a Carles V. Pel tractat de Nuremberg del 26 d'agost de 1542, va aconseguir obtenir de l'emperador la independència del ducat de Lorena. Però subsistia un problema que l'inquietava: després de Pavia, Francesc I havia renunciat al Milanès i a Nàpols. Itàlia deixava de ser un camp de batalla entre els dos monarques, i Lorena arriscava de ser-ho en endavant.

Va fer temptejos amb els dos sobirans perquè Lorena quedés al marge, però sense èxit, i va morir de malaltia poc després.

Un germà, Joan de Lorena, bisbe de Verdun (1498/1550) va ser designat als 3 anys, el 1501, coadjutor del seu oncle Enric de Lorena

S'havia casat el 1515 amb Renata de Borbó-Montpensier (1494 † 1539), filla de Gilbert de Borbó, comte de Montpensier, i de Clara de Gonzague, i germana del conestable de Borbó. Aquest matrimoni li aportava en dot el comtat de Mercoeur. Van tenir a:

• Francesc I (1517 † 1545), duc de Lorena i de Bar, casat el 1541 amb Cristina de Dinamarca (1521-1590)

• Anna (1522 † 1568), casada el 1540 amb Renat de Chalon, príncep d'Orange (1519 † 1544), i després, el 1548, amb Felip II (1496 † 1549) duc de Croy-Aerschot

• Nicolau (1524 † 1577), bisbe de Metz després comte de Vaudémont i duc de Mercoeur, casat tres vegades i amb fills. Co-regent (1545/1552) i després régent (1552/1559) dels ducats.

• Joan (1526 † 1532)

• Antoni (1528 † jove)

• Elisabet (1530 † jove)

• Henry Bogdan, La Lorraine des ducs, sept siècles d'histoire