Pithiviers

municipi francès

Pithiviers és un municipi francès situat al departament de Loiret i la regió de Centre - Vall del Loira. El 2018 tenia 8.935 habitants. Es troba a la riba del riu Œuf.

Plantilla:Infotaula geografia políticaPithiviers
Imatge
Tipuscomuna de França Modifica el valor a Wikidata

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 48° 10′ 19″ N, 2° 15′ 07″ E / 48.1719°N,2.2519°E / 48.1719; 2.2519
EstatFrança
Entitat territorial administrativaFrança Europea
RegióCentre-Vall del Loira
DepartamentLoiret Modifica el valor a Wikidata
Capital de
Població humana
Població9.094 (2021) Modifica el valor a Wikidata (1.310,37 hab./km²)
Geografia
Localitzat a l'entitat territorial estadísticaàrea de concentració metropolitana de Pithiviers
unitat urbana de Pithiviers Modifica el valor a Wikidata
Superfície6,94 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud97 m-130 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Identificador descriptiu
Codi postal45300 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Altres
Agermanament amb

Lloc webpithiviers.fr Modifica el valor a Wikidata

El castell de Pithiviers, construït cap a l'any 1000, incloïa la col·legiata de Saint-Georges i la torre encarregada per Héloïse de Pithiviers al mestre d'obres Lanfred, que també va treballar al castell d'Ivry-la-Bataille.[1]

Aquesta torre de 33 metres va dominar la ciutat durant gairebé 840 anys abans de la seva demolició el 1837.[2] Avui el Théâtre du Donjon evoca la seva memòria a prop.

Durant la Vuitena Guerra de Religió, la ciutat va ser presa pels dos Enrics (el rei de França Enric III i Enric de Navarra) el 1589 .

Entre el 29 de gener i el 8 de febrer de 1939, més de 2800 refugiats que fugien de l'enfonsament de la Segona República Espanyola davant les tropes de Franco, van arribar al Loiret. Davant la insuficiència d'estructures d'acollida a Orléans, s'obren 46 centres rurals d'acollida,[3] inclòs un a Pithiviers.[4] Els refugiats, principalment dones i nens (els homes estan desarmats i retinguts al sud de França), foren subjectes a una quarantena estricta, vacunats, amb el correu limitat i els subministraments, encara que no són gaires, variats i cuinats a l'estil francès; no obstant això, estaven segurs.[5] Alguns d'aquests refugiats tornen a Espanya, encoratjats pel govern francès que facilita les condicions de retorn, els que prefereixen quedar-se s'agrupen al camp de la cristalleria d'Aydes, a Fleury-les-Aubrais.[4]

Referències

modifica
  1. Stéphane William Gondoin «Les châteaux forts au temps de Guillaume le Conquérant». Patrimoine normand, 94, juillet-août-septembre 2015, pàg. 45. ISSN: 1271-6006..
  2. «« Inventaire général du patrimoine culturel », sur culture.gouv.fr»..
  3. Jeanine Sodigné-Loustau, « L'accueil des réfugiés civils espagnols de 1936 à 1940. Un exemple : la région Centre », Matériaux pour l'histoire de notre temps. 1996, no 44. p. 43.
  4. 4,0 4,1 Jeanine Sodigné-Loustau, Plantilla:Opcit, p. 47.
  5. Jeanine Sodigné-Loustau, Plantilla:Opcit, p. 43-44.