Can Estela

Construïda al segle XVI, la documentació trobada indica que al segle XVII era propietat de Rafael Vives, ciutadà honrat de Barcelona, després de la família Ferran^[1] i més tard va ser la residència d'estiu dels comtes de Vallcabra,^[2] amb els que es va anar transmetent de generació en generació per via femenina, així, va passar per mans dels Potau, Azcón, Altarriba, Martínez de Arizala i Castillón.^[3] Durant molts anys va estar en mans dels masovers de la família de Benet Piera.^[4] El 1913 havia estat hipotecada a favor de l'arquitecte Puig i Cadafalch. El 1916 Puig i Cadafalch la va inscriure en la societat mercantil comanditària, amb el nom Riera, Martínez i Ferrer Vidal en Comandita.^[1]

El 1925 va ser enderrocada per construir-hi l'ampliació de l'avinguda Diagonal, tot i que en investigacions recents s'ha descobert que no hauria calgut endorrocar-la, ja que l'alineació de l'avinguda va ser errònia, doncs els tècnics van aplicar el grau d'inclinació donat per Ildefons Cerdà, en l’encreuament del Passeig de Gràcia amb Diagonal, al de Pau Clarís, sense tenir en compte que el Passeig de Gràcia és l’únic carrer de l’Eixample que no és paral·lel als altres, canviant així la inclinació de l’avinguda.^[2]

Diu la tradició cortsenca que Antoni Piera, descendent dels masovers de l'Estela, treballant el camp va trobar un santcrist enterrat. Tot el poble va acudir a venerar la imatge, i en intentar traslladar-la a la capella de Can Gasparó, els animals es van negar a anar-hi. També es van negar a anar a la parròquia de les Corts, i finalment es va construir una capella al lloc on s'havia trobat el santcrist. L'any 1936 el santcrist fou cremat.^[3]

Era un enorme casal d'aspecte sòlid i vetust, senzill però alhora senyorial, de planta rectangular i tres pisos d'alçada, que sobresortien de les naus laterals annexes,^[3] coberta de quatre aigües amb façana orientada a llevant, porta principal dovellada i un gran rellotge de sol. En un volum exempt hi ha via la capella del Sant Crist.^[1]

A la finca hi havia una font, provinent d'una mina, que la marquesa de Peñalver va fer canalitzar per als ocells, per aquest motiu s'anomenava font dels Ocellets.^[3] La propietat permetia el pas a la gent per anar a la font, a condició que fessin cap a la capella. La font va desaparèixer en urbanitzar-se la zona, on actualment hi ha els jardins de la Font dels Ocellets.^[5]